Aquesta és la transcripció de la intervenció del nostre company Guillermo Fernández al calorós homenatge a Marc Boada, que va tenir lloc el passat 30 de novembre de 2024 a CosmoCaixa.
Gràcies per la vostra atenció i per aquesta oportunitat que em doneu de parlar avui aquí, i que podeu estar segurs que m’honra moltíssim. Sé, a més, que els museus de ciència en general i Cosmocaixa en particular eren una de les debilitats del Marc, així que em sento especialment compromès amb aquesta intervenció. Encara que normalment evito fer-ho, aquesta vegada llegiré una carta que he preparat, atès que el temps és molt limitat i atès també que no vull que les emocions em traeixin.
Els museus de ciència contemporanis de vegades són anomenats «museus interactius» o en altres ocasions també museus “toca toca”. Ambdós termes personalment trobo que són incomplets i crec que poden resultar una mica reduccionistes del gran potencial educatiu del fenomen científic real, de la immensa capacitat comunicativa de la demostració i l’experiment, que en aquests museus apareixen complementant els objectes, els quals son el recurs clàssic del museu.
Gairebé tots aquests museusde ciència contemporanis van importar gairebé directament els productes de les tasques de recerca museogràfica que va realitzar amb gran rigor i serietat el museu «Exploratorium» de S. Francisco a finals dels anys 60, museu que va desenvolupar extraordinàriament els recursos del llenguatge museogràfic. Lamentablement han estat molts menys els museus de ciència que han emulat aquella activitat investigadora, per no dir pràcticament cap.
No obstant això hi va haver algunes excepcions a aquesta dinàmica de prendre solucions museogràfiques fetes en lloc de desenvolupar-ne de noves. I una d´questes excepcions va tenir lloc precisament en aquest museu. Entre 1991 i 2004 aquest mateix museu on ara estem va ser l´epicentre d’una de les tasques més serioses i intensives que s’han fet en investigació museística de ciència a nivell mundial, sota el lideratge de Jorge Wagensberg, a qui el Marc i jo consideràvem un dels nostres mestres més influents.
A més de la genialitat del Jorge, no sempre es reconeix degudament la rellevància de l’equip de col·laboradors (extern i intern) que aquí va treballar durant aquells anys daurats, equip del qual el Marc era una peça fonamental. Això no és quelcom que jo us digui del Marc ara en aquest acte d’homenatge, doncs per fortuna vaig tenir diverses ocasions de dir-ho a Marc en persona. I totes les vaig aprofitar, malgrat que el Marc, amb la seva habitual modèstia i senzillesa, solia declinar reconèixer el seu evident mèrit. Per això avui no diré res diferent del que solia parlar amb el Marc sobre museus de ciència, ja que aquest és el millor homenatge que sento que el puc brindar:
Des d’aquí vull fer una crida —tan modesta com apassionada— als museus de ciència a investigar sobre les possibilitats comunicatives del llenguatge museogràfic, cercant noves solucions comunicatives i educatives, sempre basades en els recursos propis i endèmics dels museus, que no són altres que tot allò que és real: els objectes i els fenòmens reals, tangibles i presents. I m’atreveixo a fer aquesta crida no només als museus de ciència, sinó a tots els museus. Estic convençut que tots els museus, cadascun al seu nivell, poden contribuir al desenvolupament del llenguatge museogràfic que, malgrat les aparences, segueix en les beceroles, amb un immens camp d’acció encara inexplorat.
A banda de tot el que el Marc ens deixa com a persona i com a professional, no vull oblidar-me avui de cridar l’atenció sobre la importància de conservar el gran llegat de les seves creacions relacionades amb la divulgació científica, i per a les que el Marc tenia ara ambiciosos plans. Es tracta d’una feina singularíssima que no es pot perdre i que crec que tots hem de contribuir a que continuï complint les funcions educatives per a les quals el Marc ho va crear.
Per acabar: aquesta és la foto de la portada del Investigación y Ciencia del setembre del 1979, amb un dibuix del primer avió dels germans Wright. Marc solia esmentar haver vist aquesta portada en un aparador i haver sentit un intens estímul cap a nous mons relacionats amb les ciències experimentals: va ser per a ell com una mena de revelació.
Aquest dibuix que mostra una primera llavor del que avui és el relevant món de l´aviació, em serveix com a perfecta metàfora de molt d’allò en què el Marc i jo seguim creient: les immenses possibilitats futures del fascinant llenguatge museogràfic, com quelcom que actualment és sobretot una bellíssima promesa, tot i que sens dubte destinada a complir-se.
Moltes gràcies per la vostra atenció.
CosmoCaixa, 30 de novembre de 2024. Homenatge al Marc Boada