Imma Boj, directora del Museu d´història de la immigració de Catalunya
Des del inici dels temps, els éssers humans ens reconeixem per la fabricació i utilització d’objectes que ens acompanyen en la construcció de la cultura. L’objecte és doncs la materialització dels nostres pensaments i desitjos i fan camí amb nosaltres en la llarga recerca de la humanitat, ajudant-nos a no perdre el sentit de la nostra existència.
Els objectes parlen de nosaltres, dels nostres mites d’origen, fixen la memòria contra l’oblit. Ens parlen del futur i dels anhels, fixen el present. Com nosaltres, els objectes estan sempre en trànsit, ens evoquen poderosament la memòria individual i col·lectiva i s’empelten de totes les històries que nosaltres, a vegades, no gosem ni contar…
Josefina Roma Professora de Antropologia UB. Comissariat exposició “Odissea d’objectes”(MhiC 2008)
INTRODUCCIÓ: LA COL·LECCIÓ DE IDEES I EXPERIÈNCIES
Quan l’any 2004 vam iniciar el viatge vers la creació d’un Museu d’Història(es) de la immigració a Catalunya, el primer que ens vam plantejar va ser com crear una col·lecció del no-res que tingués veu pròpia. Havia de permetre abordar noves visions i formes de representació que expliquessin amb un llenguatge comú i de proximitat els processos migratoris.
Tot just començava el nou mil·lenni, la memòria oral i els conceptes de patrimoni immaterial omplien gran part de l’anàlisi de les noves museografies. (Anderson 2004)1 Es debatia com incorporar als seus conceptes patrimonials les idees i les experiències, es volia fugir dels objectes com a representació i dels museus com espais habilitats per mostrar objectes «morts» (Kurin, 2004) 2.
Sobre la base d’aquest debat, encara ara inacabat, ens vam preguntar com el Mhic podia oferir una alternativa que transformés al visitant tradicional del museu en actor i en actiu patrimonial alhora. No disposàvem d’una col·lecció prèvia sinó que es creava una de nova i per sostenibilitat i equilibri, en el discurs, calia implicar a diversos agents en aquest procés.
Així doncs, historiadors, politòlegs, sociòlegs, demògrafs i investigadors de tota mena s’incorporaren al comissariat del museu amb un procés informal basat únicament en l’aportació d’idees, sense un guió tancat. Els gestors del Mhic vàrem entrevistar a experts i entitats per tal d’escoltar les seves propostes i opinions sobre el projecte.
Sense menystenir la seva aportació, el Mhic va entendre també que la participació dels homes i les dones que havien viscut en primera persona aquests processos migratoris contribuiria a perfeccionar la comprensió del que volíem explicar, però també com s’havia de comunicar.
Sense saber-ho, tot just començàvem un procés d’aprenentatge comunitari en la creació del contingut del museu. Un procés d’aprenentatge que al llarg del temps s’ha convertit en definitori del mateix centre, creant una col·lecció oberta que creix cada dia. Metodològicament, tot això ens ha portat a treballar des d’un llenguatge que transforma a l’usuari habitual del museu en agent participant. Per a un equipament cultural com el nostre aquest desafiament respon més a una necessitat que a una tendència.
Aquest és el punt de partida del MhiC. Ningú com els testimonis, ningú com les persones que han fet el trànsit d’un lloc a un altre, ens poden explicar els processos migratoris. El museu esdevé així un laboratori on es recullen els relats personals que, com els elements químics purs es combinen per construir una nova substància, delimiten un relat col·lectiu i social.
En el museu conflueixen i dialoguen les societats d’acollida i les diverses generacions migratòries. Tot això fa emergir nous descriptors que habitualment no s’aborden en clau migratòria: l’ocupació del territori, l’assentament, el treball, la llengua, les dones, l’educació, les identitats, les tradicions… Aquests nous eixos temàtics donen sentit al discurs intercultural i de ciutadania. A partir de la representació dels processos col·lectius i de les experiències individuals podem parlar de qui i com som avui.
La col·lecció del MhiC comença a rodar. Un fons inicialment immaterial esdevé patrimoni i la cosa intangible com el record i la memòria es converteixen en peces museogràfiques capaces d’arribar a qualsevol visitant amb una gran potencialitat educativa i comunicativa perquè estan conformades d’una matèria comuna: l’emoció. Això també genera un públic especial, format per agents actius que al llarg de les visites intervenen en el discurs i el transformen.
L’any 2008, el MhiC incorpora a la col·lecció una peça tangible, una gran peça que complirà funcions de contingut però també de continent: El Sevillano. Un vagó original de tren testimoni de l’èxode de milers de ciutadans de la resta de l’Estat cap a Catalunya la segona meitat del segle XX.
Quan el vagó obre les portes al públic comencem a observar que la fórmula perfecta que aplicàvem al nostre observatori/laboratori de memòria migratòria es veu alterada per un nou element: el diàleg entre l’objecte i la memòria oral. Els compartiments del tren són més evocadors que qualsevol altre recurs de treball de camp emprat abans. Quan els testimonis seuen en l’interior del vagó comencen a evocar de formar espontània els seus records
migrants. Curiosament, aquest fet no es produeix únicament amb les persones que van fer el viatge al segle XX en aquells trens, sinó que a tot el públic de forma global i independentment de l’origen, l’edat o la condició, se li activa , al Sevillano, un ressort testimonial i emotiu.
EL DIÀLEG ENTRE L’OBJECTE I LA MEMÒRIA MIGRATÒRIA
La col·lecció intangible havia estat – fins aquell moment – acompanyada també d’objectes que inicialment tenien només una funció de suport al relat, vestien les històries i servien per a les escenografies museogràfiques.
“En cuanto llegué a Barcelona me compré una gabardina. Lo habia visto en una película. En mi pueblo casi no llovía y no había tenido la oportunidad de tener una nunca… fue lo mejor que recuerdo de mi llegada, la lluvia y yo tan guapa paseando por las calles de Barcelona con mi gabardina nueva”1.
(1) CATALÈG MhiC. Ref: TEST0074. (M.J.G.)
Maria, explica mitjançant l’objecte, el seu estat, les seves esperances, com construïa la seva nova identitat, qui volia ser….
L’any 2001 D.E. Esteve-Coll directora del Victoria and Albert Museum de Londres en un article al diari The Guardian escriu: «It is important that the Museum is not just a passive collection of wonderful objects, the Museum must be a bridge to the citizens»1 .
El Mhic al 2008 acabava de descobrir que era també imprescindible crear un pont que fes el camí invers a on el públic participés en la conceptualització dels objectes que conformen el catàleg. Tot objecte té un relat, però el relat no és necessàriament el mateix segons qui i com l’observa. Al Museu és imprescindible el diàleg entre objectes i visitants.
Sovint els testimonis que venen al MhiC s’acompanyen d’objectes que es van incorporant a la col·lecció, però fins fa poc, no tenien veu pròpia. Són objectes quotidians sense cap valor econòmic en la majoria dels casos. Fàcilment reemplaçables. De fet, quan els seus propietaris no se’n volen despendre, els documentalistes del museu busquem rèpliques perquè els testimonis els puguin conservar i mantenir els seus vincles emocionals. Perquè no es tracta d’exhibir l’objecte en si –allò que seria la raó de ser de qualsevol museu decimonònic- sinó de guardar l’experiència que evoca l’objecte i el diàleg que estableix amb el públic.
Molts d’aquests objectes arriben al Museu dins de caixes, embolicats en un mocador o tancats en un sobre que guarda sovint tot el dol migratori. Objectes que formen part d’altre temps, d’un altra identitat. En alguns casos eren oblidats pels seus propietaris per una amnèsia voluntària imprescindible per superar l’esforç i el dol migratori. Són objectes silenciats.
«Las cosas pasadas mejor dejarlas allí…son de otro tiempo»2
Però al capdavall la vocació del Mhic ha esdevingut ser una gran caixa a on es guarden i es barregen objectes i experiències compartides del passat que serveix per documentar, per conservar i per protegir la història de les migracions. I per donar veu a aquests objectes.
Els esdeveniments ens obliguen també a mirar el present i el futur. La globalització ens porta a incorporar a la col·lecció i al relat del museu noves actituds: el rebuig a les guerres contemporànies que ens parlen de la injustícia de ser refugiat, de la manca de recursos polítics per atendre les necessitats de les persones que fugen dels horrors dels conflictes armats. El canvi climàtic ens obliga a parlar i analitzar un nou/prehistòric model migratori que reclama justícia ambiental. I així de mica en mica el MhiC va transformant la seva identitat, va adquirint maduresa i esdevé un espai de comunicació, d’educació, de diàleg, de joc, d’aprenentatge.
Anem afegint nous elements al nostre laboratori: la paraula, el paper, la imatge tangible… i volem donar continuïtat al viatge, continuar sent migrants… Sant Adrià de Besòs, 2019
Bibliografía:
Museo Nacional de Colombia (2008). Catálogo Velorios y santos vivos. Comunidades negras, afrocolombianas, raizales y palenqueras. Bogotá: Ministerio de Cultura, Museo Nacional de Colombia.
Anderson, Gail (2004). “The Role of the Museum: The Challenge to Remain Relevant”, en Reinventing the Museum. Landham: Altamira. Bal, Mieke (2004).
Lee, O Young (2004). “Preparing a Vessel to Contain Lost Life: Preservation and Successful Inheritance of Intangible Cultural Heritage”, en Icom News, Vol. 57, Nº 4.
Kurin, Richard (2004). “Museums and Intangible Heritage: Culture Dead or Alive?”, en Icom News, Vol. 57, Nº 4.
Lleras Figueroa, Cristina. Demodé objects? Museums and intangible heritage . Calle14: revista de investigación en el campo del arte, vol. 2, núm. 2, diciembre, 2008, pp. 22-29