El Museu Transformador
El 10 de desembre passat, la RAE informava dels nous termes i expressions que el Diccionari de la Llengua Espanyola (DLE) inclourà a partir d’ara. Entre espóiler, aerotermia o teletrabajar, han passat desapercebuts els termes musealizar i musealización (en català museïtzar i museïtzació, segons el TERMCAT).
Si ens centrem en l’àmbit català, Museïtzar per al TERMCAT és «Aplicar tècniques museogràfiques a un patrimoni cultural o natural per fer-lo atractiu i accessible als visitants». Però potser és més interessant descobrir que el seu origen prové de l’italià musealizzare, i aquest de museale ‘museal’ e- izzare ‘-hissar’. És a dir, quan museïtzem un patrimoni cultural o natural, l’estem elevant a la categoria de museu, el dotem d’ànima museal.
Posem-ne un exemple: els búnquers del Turó de la Rovira a Barcelona. Construïts durant la Guerra Civil, van albergar una bateria antiaèria com a defensa davant dels bombardejos de l’aviació franquista. Després van quedar abandonats i van ser un més dels llocs on va créixer el barraquisme a Barcelona durant la postguerra. El 2015 aquest espai es va museïitzar, és a dir, se’l va dotar d’ ànima museal i ara són visitables per conèixer una història molt important de la ciutat. (Quedeu-vos amb el terme història).
L’ànima museal és aquell fenomen humà pel qual un objecte pateix una transformació radical davant dels ulls de la persona que l’observa pel sol fet de dotar-lo de context i d’una narrativa vinculada als nostres sentiments i emocions més profundes, a la nostra història. Penseu per exemple en Urko , un dels fills de Floquet de neu, que s’exposa naturalitzat al Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Un visitant que hagués conegut el seu progenitor al Zoo i plantegés la pregunta —real— «és de veritat?», davant la resposta afirmativa, patiria una explosió de sentiments i emocions que abans no hauria experimentat. La peça, Urko en aquest cas, es transforma als ulls del visitant perquè s’hi estableix un vincle emocional. A això ens referim quan parlem d’ ànima museal.
En això hauria de consistir museïtzar un patrimoni cultural o natural, en dotar-lo d’ànima museal a partir de la narrativa que el vincula a la nostra història personal.
El nostre dubte és si tots els museus als quals se suposa estar museïtzats per se ho fan en les seves exposicions. En uns casos, encara massa, perquè obliden que no són un mostrari de les seves col·leccions sinó un agent educatiu transformador mitjançant el llenguatge museogràfic. La fascinant història sobre la perspectiva que Tintoretto va conferir al quadre de títol Lavatori, exposat al Museu del Prado, només pot ser coneguda a través de la seva pàgina web o del magnífic documental de RTVE conduït per Ramon Gener pel seu bicentenari. Això és una mostra fefaent que no se l’ha dotat d’ànima museal i només és un quadre penjat d’una paret —magnífic, això sí—, els personatges del qual semblen desorganitzats o desordenats. Doncs no ho estan. El quadre va ser creat per a l’església de Sant Marcuola a Venècia i si bé mirant-lo de front, Jesús és a la dreta en una posició secundària, mirant-lo en oblic des d’aquest angle dret, com es feia en entrar a l’església, adopta la posició principal rentant els peus a l’apòstol Sant Pere. Aquesta és la història que s’hauria de mostrar a l’exposició mitjançant la museografia adequada.
Però d’altra banda, molts altres cauen en el parany de pensar que les tecnologies digitals seran les que ho facin. Recentment s’ha publicat un concurs d’idees per a un museu municipal dedicat a una de les personalitats més rellevants de la història de Catalunya. Algunes de les possibilitats que es contemplen a l’avantprojecte són la creació d’imatges hologràfiques en 3D o un espai de realitat virtual que permeti visitar obres projectades però mai construïdes pel protagonista (és sorprenent com un presumpte concurs d’idees, del qual se n’espera una obertura de mires especial, resulti tan profundament esbiaixat amb aquest tipus d’orientacions).
Ampliant adequadament el ja ranci concepte d’immersiu, és hora d’acollir des dels museus una nova era post digital, concepte a hores d’ara ja treballat exhaustivament per diversos filòsofs contemporanis com Daniel Innerarity o Byung-Chul Han. L’ànima museal no requereix aquest enfocament naïf de la museologia contemporània que durant més d’una dècada hem patit als museus. Gairebé sempre s’ha traduït en caríssims projectes de pirotècnia digital presumptament renovadors, que a l’hora de la veritat només han demostrat la seva inadequació total per a una experiència museogràfica rellevant. Al contrari, el seu fet diferencial es basa precisament a treballar amb el gran potencial educatiu i comunicatiu de la realitat tangible, el recurs propi del llenguatge museogràfic.
Cal fer un pas més i redefinir sense dilació els conceptes de museografia atractiva , avantguardista i innovadora desacoblant-los sense complexos de la solució necessàriament digital, gairebé sempre comprada a preu d’or més com a finalitat que com a mitjà. Aturem-nos un moment en el fantàstic exercici intel·lectual que suposa pensar per què els aquaris (segurament els establiments museístics més reeixits) encara no han considerat substituir els seus dipòsits amb peixos vius per pantalles amb imatges de peixos, tot i que això últim els resultaria molt més barat i seria aparentment molt més avantguardista…
Per afegir comentaris, accediu a la pàgina original.