Tècnica de cultura i formadora especialitzada en didàctica del patrimoni. Al llarg de 14 anys va exercir la direcció del Servei Educatiu dels Museus de Sant Cugat (Barcelona).
Al llarg de 14 anys vas portar el Servei Educatiu dels Museus de Sant Cugat. ¿Què creus que aporta a la visió dels museus la mirada que es fa des de la gestió directa del servei educatiu?
L’educació és el motor, l’embrió bàsic a partir del qual el museu actual pot tenir sentit. Mai he entès la concepció decimonònica d’un museu com un receptacle estanc i mut, un espai on albergar col·leccions i peces que no son interpretades, estudiades, ni tan sols mirades. En aquest sentit, els serveis educatius haurien de ser el motor principal de tota institució museística, doncs és en l’acte d’interpretar el patrimoni, d’entendre’l i d’apreciar-lo, on hi ha un impacte real en la ciutadania. És en l’acte d’educar on hi cap la possibilitat d’entendre d’on venim, qui som, i per tant de garantir la salvaguarda del patrimoni. Si em preguntes quina és la mirada que pot aportar el servei educatiu en un museu, només puc respondre que sense l’educació el museu esdevé un lloc mut, un cementiri d’objectes sense possibilitat de parlar.
Actualment ja no estàs directament vinculada al món dels museus tot i que continues vinculada a la cultura des del Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona (CERC). Què t’aporta en la teva mirada als museus aquesta nova posició en un àmbit més global?
Quan estimes realment una professió, quan t’apassiona el que fas i hi creus fermament, és impossible deixar d’estar-hi vinculada. Sempre que visito un museu em faig un munt de preguntes. I la majoria de vegades tinc un sentiment ambivalent d’amor però, a la vegada, d’una notable controvèrsia per com es plantegen els relats, i des de quin punt es plantegen. Actualment tinc la sort de formar part del CERC, a la Gerència de Cultura de la Diputació de Barcelona, on formo part d’un entramat meravellós de professionals. La seva expertesa, cadascú des de la seva mirada, m’ha permès reforçar la idea que ja intuïa: els museus formen part d’una xarxa rica i complexa que és la cultura, i no poden entendre’s com equipaments aïllats ni plantejar-se com quelcom que no sigui essencialment cultural. Hi ha llocs de presa de decisions arreu del territori on els museus i l’acció cultural es plantegen com a universos paral·lels, amb equips de professionals que no interlocuten entre ells, quan des del meu punt de vista mai haurien d’haver-se escindit. El que vull dir és que els museus son una part imprescindible del fet cultural. Perquè, vinculat amb la referència que feia abans sobre l’educació, expliquen i permeten que ens expliquem. I la cultura és també aquesta manifestació volguda de l’essència humana.
Per la teva experiència directa als museus i pel molt que has treballat amb altres col·legues, penses que l’educació als museus està prou valorada? Quins són els grans dèficits que presenta? Què caldria fer per professionalitzar-la?
Tal com deia al principi, l’educació patrimonial s’ha concebut com un afegit, un a més a més de la praxi professional museística. Primer es pensa en la conservació (quelcom bàsic i essencial, sense cap mena de dubte) i en el fenomen expositiu, moltes vegades deixant de banda com s’explicarà el que volem transmetre, quin llenguatge farem servir, qui ho interpretarà… El gran dèficit de la professió al meu entendre és que no està al centre del debat. Segueix essent supèrflua en les prioritats dels grans museus. Sí que queda molt bé que les escoles ens visitin, que fem activitats per a col·lectius diversos, que fem jornades de divulgació a la ciutadania per a que ens permeti sortir a la premsa, però penso que no es creu realment en la missió educadora que tot museu ha de garantir. Perquè si fos així, no tindríem els professionals de l’educació patrimonial precaritzats, fora de la plantilla estable de la institució, amb contractes que no els permeten viure dignament.
Nosaltres definim el llenguatge museogràfic com l’endèmic dels museus i del patrimoni. Un llenguatge que té la seva gramàtica i sintaxi pròpia i que es basa en el poder comunicatiu dels objectes i fenòmens. Des de la perspectiva d’un servei educatiu, quin paper creus que ha de tenir aquest llenguatge en l’educació museística i la didàctica del patrimoni?
Vinculat amb el punt anterior, si hi ha una professió ha d’haver-hi una terminologia, un llenguatge que la identifiqui. La tasca que feu des del Museu transformador i, en concret, el llibre de Guillermo Fernández sobre El lenguaje museográfico, permet copsar la riquesa de la didàctica patrimonial, posar-la en valor i reivindicar-la a través d’un llenguatge precís i rigorós per als museus del segle XXI. I us estic molt agraïda per això, perquè feia molta falta.
Sovint als museus que s’anomenen interactius, la interacció es cenyeix a prémer botons o accionar aparells. Pere Viladot, en el seu llibre La Educación en el museo de ciencias transformador, afegeix als tres nivells d’interactivitat que Jorge Wagensberg va definir —l’emoció, acció, la reflexió—, la comunicació entre les persones com a catalitzador per impulsar el diàleg entre elles. És a dir, parla d’una interactivitat social i no individual. Quina és la teva opinió?
Quin gran llibre el d’en Pere! Me’l vaig llegir entusiasmada i el recomano a totes les meves classes!
Sense experiència és evident que no hi ha aprenentatge, però el toca-toca al qual conviden molts museus no és garantia d’un aprenentatge real. Si anem tocant botons perquè sí, sense fer-nos cap pregunta ni arribar a cap resposta, és evident que hem fracassat en la nostra voluntat educadora. Efectivament, i tal com assenyala en Pere al seu llibre, és a través del foment del pensament crític, del diàleg, de la interacció humana en definitiva, quan podem començar a parlar d’educació.
A El Museu Transformador hem encunyat el terme museista per referir-nos a les persones que treballen als museus ja que el terme museòleg ens sembla massa acadèmic i que deixa fora molts dels itineraris professionals que es desenvolupen als museus. Quina és la teva opinió al respecte?
Tinc alguns dubtes respecte aquest punt. Si partim de la base etimològica del terme, en què la paraula grega museión és el lloc dedicat a les muses i el logos significa raonament, em sembla una combinació poètica exquisida i amb molt de potencial. En una societat cada vegada més avesada al consum ràpid d’imatges, d’experiències, de flaixos comercials, ja m’està bé que es reivindiqui la raó, el logos, la dialèctica, com a part estructural d’una vocació i d’una professió. Potser és que m’he quedat amb una visió molt poètica i inclús utòpica del que significa treballar en un museu, però també és cert que en certa manera ha deixat de ser el temple de les muses que eren quan van néixer les primeres grans col·leccions, només dirigides a les elits. I no és bonic que mantinguem, en certa mesura, aquesta voluntat inspiradora que les muses ens poden aportar? El llenguatge es fa mentre es pensa. El terme museòloga m’agrada perquè em fa pensar en una professió que s’interroga sempre, i que no es dona mai per vençuda.