A mi, això em toca

Guido Ramellini, membre de l´equip fundador del MMACA.

(Les fotos d´aquest post han estat tretes de l´article Can´t touch this, de Spokes).

El desembre passat, amb l’evocatiu títol de Can’t Touch this, Spokes, la revista d’Ecsite (European Network Of Science Centers & Museums), va oferir articles en què alguns responsables d’importants museus científics explicaven com havien d’afrontar l’emergència de la pandèmia.

Havia llegit el primer dels articles: Engaging audience: from hands-on to hands-online (un altre títol de gran impacte) i em semblava interessant, encara que només fos per comparar les experiències recollides allí amb les que havíem intercanviat localment, tant a nivell institucional (per exemple, les reunions virtuals proposades per la Fundació Carulla), com en grups lligats a experiencias comuns com el de la CoP Museu/Escola o el de El Museo Tranformador.

No cal dir que l’impacte de la pandèmia sobre els museus va ser molt greu: segons les dades de l’ICOM —recollides en el mateix article— a l’abril del 2020  pràcticament tots els museus del món estaven tancats.

El problema va continuar essent greu fins i tot quan es va decidir que els museus podrien tornar a obrir, adoptant mesures sanitàries estrictes, limitant el nombre de visitants i cancel·lant activitats que requerissin la manipulació de materials que no fossin per a ús individual i/o fàcilment sanejables.

El problema continua sent greu perquè la pandèmia no es resoldrà ràpidament, les perspectives continuen incertes i els danys a reparar són enormes.

En qualsevol cas, l’article de Spokes, encara que em deixés perplex sobre algunes qüestions bàsiques, que analitzarem més endavant, però que són ben conegudes pels que participen en aquest blog —i que son aquelles que el fan fins i tot necessari— em va semblar honest: dona veu als educadors dels museus (suposo supervivents) i informa d’experiències interessants, en primer lloc, una vegada més, les de l’Exploratorium de San Francisco.

La resposta que vaig rebre del meu amic Guillermo Fernández va ser contundent. Encara que assumible i acceptable en molts aspectes, em va estimular a respondre, per mitigar les crítiques a aquells que s’havien hagut de gestionar una emergència inesperada i catastròfica.

Reprodueixo el diàleg:

Guillermo (el duro):

En mi opinión, la idea de intervenir el visitante físicamente en la producción de un fenómeno, o de tomar contacto físico con un objeto (que fue lo que en su día se bautizó como «interactividad»), creo que se ha visto abaratada hacia el concepto reduccionista de «tocar». Creo que no se entiende (o ya no se recuerda) cuál es el verdadero propósito de la intervención física del visitante en un museo de ciencia.

Por otra parte, cuando se habla de museos online sigo sin saber a qué se refiere eso. Para mí, un museo online es indistinguible de una buena web de un museo, por lo que es un producto que forma parte de otro lenguaje (quizá interesante), pero no lenguaje museográfico en todo caso.

 Jo (el blando):

Entenc la reacció del Guillermo, però crec que s’ha de posar en un context complicat, on juguen molts factors:

1) És diferent mirar les coses desde «fora» i trobar-te, de cop i volta, obligat a reaccionar de cara a un canvi inesperat de la teva realitat i profundament desestructurant.

Seria interessant analitzar perquè les respostes han sigut tan diferents des dels dos punt de vista

2) La resposta de part dels museus ha estat, en general:

– treure els materials més manipulatius;

– mantenir els que es poden netejar fàcilment o duplicar-los, per respectar una certa quarentena…

– canviar la manera de tocar: peus, colzes, bastonets…

– introduir elements digitals, pantalles, codi QR etc.

– reduir dràsticament l’aforament, en quantitat (menys persones i distanciades) i qualitat (grups bombolles: la trobada entre mirades diferents es redueix).

Total: s’ha centrat en els element d’oferta de materials i no tant d’activitats, o sigui, en la relació entre usuaris, on es juga (i estic força convençut que d’aquí ve la crítica del Guillermo) el paper central de les exposicions, o sigui, dels museus.

Vull dir: es va privilegiar una visió centrífuga (del museu envers al públic) i s’afebleix la circular (comunicació entre usuaris i amb els educadors). Cosa que pot passar fàcilment també en el passatge cap al digital.

3) S’ha de tenir en compte com ha influït en tot això:

– una comunicació confusa i contradictòria: al dia d’avui encara no sabem com de perillós és l´intercanvi de materials entre persones (encara que més higiene no sobra; perdoneu, però algú ho havia de dir);

– una atenció dels mitjans tota esbiaixada cap els problemes de sanitat física, amb menys cura de la l´mocional/relacional;

– la urgència d’una resposta (i molt sovint, l’urgent és enemic de l’important).

Però no podíem parar en sec la màquina (pocs van voler o van poder fer-ho[1]) i vam reaccionar com millor vam poder.

4) Les preguntes (o la seva intenció: la investigació s’ha fet entre entitats importants i ben intercomunicades d´Ecsite) van condicionar les respostes.

5) Quan alguna resposta del qüestionari de Spokes va tocar el tema relacional (CosmoCaixa: automation and mediation), com ara potenciar la mediació (a buenas horas, mangas verdes: us heu adonat que les persones=educadors són importants?), la mesura adoptada sembla proposar un altre cop un model centrífug, del centre (mediador) al públic: «toco jo el que el virus no us deixa tocar a vosaltres[2]». I quan el seu director diu«it has gone from «do Touch » to «do see and hear»», he sentit el Wagensberg plorar[3].

És el mateix risc que passa en el camp de l’educació formal, on la classe magistral torna a tenir protagonisme.

L’únic avantatge que hi veig és, en general, la millora de la qualitat de l’oferta.

Total: em sembla important que des d’un observatori, com El Museu Transformador, s´assenyalin determinats elements de riscos, però tenint en compte l´excepcionalitat del que els museus han hagut de gestionar, amb el fantasma del fracàs econòmic que encara agita cadenes.

Però, posats a ser crítics, posaria un parell d’elements de reflexió:

1) Podem dir que els que s’han vist menys afectats per les mesures restrictives són els que més havien apostat per un model d’exposicions menys participatiu?

2) Ootons i pedals són hands-on?

3) Escollir entre dos opcions (que siguin 4!… I dos huevos duros) és digital hands-on[4]?

 Ja veig que he començat volent fer de poli bo i acabo de poli malo, més malo que el Guillermo (que exerceix mala influencia en mi).

Sé que ja he escrit massa, però no m’agradaria acabar sense esmentar les principals víctimes de l’efecte pandèmic als museus: els educadors. Els menys garantits. Externalitzats o no, protegits per la manta curta de l’ERTO o deixats a patir la ràbia de la pandèmia sense cap tipus de refugi, s’ha perdut una sèrie de persones, professionalitzades (mai reconegudes) i experiències (poc o gens valorades) i amb elles el lent i minoritari procés de posar la relació humana al centre del projecte de l’educació no-formal. Que no és una utopia ni una bogeria peculiar: cada procés educatiu, allà on es produeixi, és abans que res una relació entre els éssers humans i, sobretot, no unidireccional, entre els que saben i els que aprenen.

Per aquí és on s’ha de començar de nou.

[1] Tornaran a obrir tots els museus que han tancat i continuen tancats? A quina normalitat tornaran? A la d’obrir els caps de setmana o en ocasió de les comptades visites escolars?

[2] Aquí la intervenció del Guillermo va fer sang: «És com anar al restaurant, demanar lasanya i veure que el cambrer porta el teu plat, seu a la teva taula, que pot presentar una analítica amb un nivel de coesterol ben baix. Ara sí, el cambrer et deixa que miris  se la menja!

[3] Qui no recorda dos dels seus aforismes més famosos: «Prohibit NO tocar» o, parafrasejant a Confuci: «Escolto i oblido (escola), veig i recordo (documentals), faig i aprenc (museus)», però cito de memòria.

[4] En la tercera conferència Matrix (Cornellà-Barcelona 2018), vam proposar un Grup de Converses sobre manipulatiu/virtual, amb un lema força provocador (i esbiaixat) que deia «El virtual és virtuós?». Aprofitàvem la llarga amistat i col·laboració amb Imaginary Berlín per obrir un debat que continua essent actual, Ara, però, entra en escena un nou protagonista: el hands-online. Però, si el virtual hand-on era entès com una pràctica virtual amb la intenció de reproduir, amb la mediació de la tecnologia, la dinàmica, el «llenguatge» i, goso dir-ho, els processos mentals que genera la manipulació compartida i discutida de materials. Em sembla que és molt diferent del que es proposa sota el lema hands-online. Y estic disposat a cridar en David Bueno y altres neurocientífics com a testimonis.